Faig les estrofes amprant
un pensament alegòric
de metàfores pletòric
el ritme i l'accent atiant
inspirant-me en l'eloqüència
que llegà la docta ciència
dels clàssics al món retòric.

Ferm paladí de les normes
en qualsevol circumstància
actue en intolerància
per a mantindre les formes
excloent-me de l'estètica
d'una llicència poètica
en la que tinc discrepància.

Pero a banda l'importància
del pinzell de l'expressió
és crucial l'inspiració
ric aixovar de fragància
quan regallant de l'entranya
en mars de facúndia banya
la poètica exaltació.
.

Quan el trill del temps nos llaura les arrugues inclement
i arriben les hores quetes, en un tictac en cadència
que injecta al cos assossec i dessonilla la consciència,
ya no hi ha ni alfa ni omega, només hi ha el curs del present.

No hi han passos indecisos ni esperança sens motiu,
no són vanes les paraules ni l'afany és incoherent,
la passió no és flamerada sino brasa evanescent,
no existix el blanc o negre, tot és gris més reflexiu.

L'ambició no és desbocada ni és valent el compromís,
no fluïx el riu dels somis ni vola l'anhel pelegrí,
l'ànsia en les ales trencades ya no troba un nou destí,
no resonen les fanfàrries, ara veus de desenchís.

Perque és el crepúscul del temps llaberint de decepcions,
l'ilusió ya no cavalca creuant l'éter infinit,
no es veuen estreles al cel, només ombres sens sentit,
fums fugidiços que ceguen el llampeig de les passions.

No hi ha angoixes ni alegries després l'ocàs de l'esperit,
no hi ha principi ni meta ni hi ha present ni futur,
no hi ha naiximent ni mort al sí d'eixe cosmos obscur,
no hi ha un caliu de memòries, només hi ha el gèl de l'oblit.

Si l’alba porta el perfum
dels sospirs de la rosada
obrint la porta a la llum
d’una clara matinada
que al ocàs en flocs de fum
es transforma en fosca ombrada.

Si el vent que dorm al matí
es desperta a la vesprada
atenyent el frenesí
en la borrasca sobtada
i deixa un cel cristalí
passada sa cavalcada.

¿Per qué los somis d’amor
són breus com la flamerada?
¿Per qué no calfen lo cor
una sancera jornada?
¿Per qué són pétals de flor
que escampa la ventolada?

Els somis de primavera
porten regust de tristor
quan atiant sa foguera
abans despunte l’albor
borbollegen com bromera
de les aigües de l’enyor.

En la amagada albereda del barri dels desenganys
no es troben fanals d'esperança allumenant ilusions
només ombres que deambulen pels seus desolats racons
i que els vents pronte arrosseguen duent-se nostàlgies i planys.

Profetes de lo venidor i espills del temps esvanit
aterren somis taciturns llacerats per despertades
evocacions angoixoses d'unes nits atormentades
que mesclen el vi dels recorts en l'aiguardent de l'oblit.

Recorden vigílies d'estiu al solaç dels sons subtils
del vell concert de silencis interpret per la nit
en l'enardida presència del dolç aroma esbargit
perl l'alé de mareselves i el blanc de narts i gesmils.

Somis que van per la senda del sospir i de la queixa
despertant endormiscades ansietats primaverals
calius de vana enyorança dels deliris passionals
atès que la ment no abandona allò que entre plors es deixa.

I quan l'hivern auster inflama el seu esmortit braser
estenent pel firmament plecs de crepusculars ombrades
ya busca l'aucell de l'oblit unes noves despertades
puix res de pijor no existix que el no res que mai va ser.

Tébea primavera d’hivern és la dena dels xixanta
quan l'aucell de la ilusió mamprén encara la volada
i esquivant els llòbrecs augurs que habiten la nit callada
encén la llum del matí assossegant la por que l’espanta.

Lluntans queden atres temps en que la passió desbordava
torrenteres de vigor plena d'espenta i de confiança
i escapant-se de l'entranya blasonava una puixança
de joventut enardida com onada en la mar brava.

Hui que un zèfir esmortidor la llau de la nit atansa,
quan l'ilusió ya és quimera que fuig en l'ala trencada
i a soles el clic dels recorts reviscola la mirada,
se sent l'existència passar en braços de l'enyorança.

Tot lo passat se reviu en el prosceni de l'ànima,
allò que nos porta efluvis del temps de grata bonança
i lo que als llavis aboca regust de desesperança,
inclòs al llibre del fets en policromada làmina.

I si eixe inventari evidencia una consciència culpable
aquell que vullga esmenar-lo refent son vital trayecte
que s'afanye en la partida per a borrar tot defecte
abans que el destí sagelle la sentència inapelable.

No m'abandones encara
fent entrar l’aurora clara
i en penombra desolada
tanca la trista oradura
de ma ment atormentada
per tant que de llum cegada
trobe consol, pau i cura.

Adalit de la tenebra
lleva’m del llac de la febra
cauterisant mes ferides
en enchisat beurage
fins que devinguen dormides
i en les ansies enfortides
puga reprendre mon viage.

Timoner del meu anhel
i companyera fidel
d'este incert pelegrinage
quan m'aplegue el somi etern
rincho el tenebrós ombrage
gràcies deuré al teu hostage
tot i que em duga a l’infern.

Escampa decembre el seu fret alé
agranant els barris de la ciutat
en espasmes d'un eco que devé
agònic estertor desconsolat.

Solca el meu anhel l'estuari seré
que s'acosta als fiords de la soletat
fenent les boires del foll desenfré
crueltat i egoisme de la humanitat.

I mentres l'angoixa encén son fanal
l'orbe impassible guarnix el seu niu
en les garlandes de cerimonial.

Temps que vivim com a buit carnaval
sense enyorar del passat un caliu
que hui és ya només fredor hivernal.

Sagitari en la sageta
guia l'ànima viagera
quan camina per drecera
de trencada orografia,
pedaleja en bicicleta,
nada en calmada baïa
o cap a l'horisó s'emproa
centaure en oscilant canoa.

Quan nostre cor s'accelera,
percutixen en la ment
com els udols d'un dement
ensomis que rellampeguen
i en confusa borrachera
potents excipients despleguen
que esgolant-se al fluït del cos
el fan tenaç i fogós.

Pronte el vigor s'evidencia
en un ànim desbocat
si eixe elixir enchisat
anguileja per les venes
i en cega concupiscència
en quan ad ell t'encadenes
encés en màgiques flames
penses, sents, ensomies i ames.

I si per be o per a mal
consultat el calendari
vostre signe és Sagitari
i compartiu els preceptes
fixats en sa carta astral,
prengau del seu dir els reptes
i en lo cor viu i arriscat
obediu-los de bon grat.

Enyore, estimats amics,
les hivernals caminades
per rutes innominades
perseguint senders antics
pujant les llomes més altes
sentint el fret en les galtes
i del pantaix els pessics.

També l'enyorança és present
si evoque la primavera
temps que la llum excarcera
del seu endormiscament
i a reptes novells invita
a tot aquell que transita
la natura renaixent.

Trobe en falta així mateix
adinsar-me en l'espessura
de l'incerta nit obscura
quan lo sol desapareix
i la besllum estiuenca
devé aquarela rogenca
que en la distància decreix.

I quan els tints autumnals
taquen fajars i rouredes
preludiant calendes fredes
vullc chafar els tous vials
que el fulleram acarona
escoltant cóm fresc resona
el crit de botes i pals.

En clarejar el matí
d'un bell jorn d'abril tardà
fent camí l'acometí
al rostre els plors d'un borrim
purneig estimulador
per lo semblant viu frescor
i per al cos un manà
mas que a sovint l'avorrim.

S'oïa el silenci trencat
per un refilet constant
que en concert sense trellat
devenia remor profusa
torbadora algaravia
que eixint de la silva ombria
estremia per inquietant
indessifrable i confusa.

Flors vorejaven la senda
que serpejava la vall
donant-li rica prebenda
en mil aromes fragants
difonent-se arreu dilectes
mentres caramulls d'insectes
triscaven amunt i avall
omplint de vida els voltants.

Travessava un dur trencall
quan dalt les crestes grisenques
ataüllant al capdavall
viu posada al penyascar
una rapaç que sorpresa
estrangulava una presa
en ses garres marfilenques
acabant-la de cobrar.

Esclafant reseca ermura
seguí la sendera estreta
fins un molló dalt l'altura
espillant llum zenital
que com a fita es presenta
i el meu rebuig alimenta
puix crec que oblidant la meta
fer lo camí és lo que cal.

Sedosa fon la vesprada
baix un sol equinoccial
que fea l'ombra allargada
de dèbil lluminiscència
quan ya iniciava el regrés
i enfosquint-se poc després
en tènue tint espectral
emboscava la presència.

Mostra avalotat febrer
lo seu caprichós albir
i sense els motius aduir
agosat i aventurer
enfollit l'enteniment
del sol al fret va passant
i pluja en cerç alternant
muda inquiet de pensament.

És mes de llabors austeres
temps de tisores i aixades
que en rigoroses podades
pentinant feraces terres
de l'abruixell són fusters
donant breçol a la flor
i avivant-li la llacor
de tot arbre curanders.

Al cel la cigonya planeja
en vol tou i sostingut
mostrant lo pelage hirsut
d'un bell blanc que dona enveja
quan despedint l'hivernada
esclafix son bec esvelt
i al niu fica un nou empelt
en sa atalaya posada.

Sendes sinuoses seguia
quan amerat pel borrim
ataüllant a dalt del cim
viu que el blau cel s'enfosquia
i ginet en bicicleta
per defugir la tempesta
protegint-me la nua testa
me'n afanyí en la retreta.

La ramassada s'abat
banyant el sender pansit
i al meu esforç esmortit
el fangar li resta embat
somés a l'humit flagell
fins que fugint del calvari
guanye refugi precari
en les ruïnes d'un castell.

Arracerat al fortí
davall d'un mur rosegat
entre els sellars amagat
un manuscit me trobí
impregnat en un seguit
de versos borronejats
pels ànims vius i exaltats
d'algun sensible esperit.

Captives en blanques mans
vullc per Sant Jordi a les roses
en pétals obrint gracioses
capolls d'aromes bledans
mentres un rostre estimat
en l'ilusió se solaça
i a prop del seu cor abraça
lo regal enamorat.

És la guerra una aquarela
de tenebrosa tintura
orgiàstica en la textura
retorçuda de sa tela.

Veig impotent en seqüència
als hòmens ajusticiant
i a les dones violant
òrfens de tota clemència

Olc el resclum de les fosses
reblides de calaveres
en que bullen a garberes
tàvens i mosques verdoses.

Taste la fel del dolor
d'aquells que tot ho pergueren
en quan la vida els prengueren
sense entendre germanor.

Oigc del silenci un vagit
que porta remors de dol
i clama el seu desconsol
pels ermaços de l'oblit.

Sent un anhel que s'envola
buscant-li millor ventura
al regomello sens cura
que urent lo meu cor endola.

Quan els meus nets demanaven de les coses el perqué
molt a sovint ma resposta no els deixava satisfets
i retornant-me la pilota sense posar-hi fre
cada resposta en pregunta rebotaven indiscrets
convertint el nostre coloqui en un incessant vaivé.

Yo els bonegava manant-los deprengueren l'abecé
que en ser en les beceroles els pertocava en concret
prendre’s allò que els dia com a dogma intangible de fe
sense bula per a entendre dels conceptes el secret
desfent la fràgil costura que separa el mal del be.

Pero el meu esme trobava eixa endreça dels chiquets
com un traç característic de l'humana idiosincràsia
que el nostre camí acompanya des de que som jovenets
fent-nos conéixer les coses per la seua antonomàsia
dissipant barrunts i càbales dels esperits inquiets.

Per be que per a unes atres nos falten contestacions:
¿Per qué nos aboca la vida a l'orgull i a l'ambició
sent humiltat i mesura les que engrunsen ilusions?
¿Per qué amor i goig desfilen en pública ostentació
quan rencor i melancolia només busquen els racons?

Tampoc se’n troben respostes per a les següents qüestions:
¿Per qué la passió és viva flama que nos incendia el cor
i cendra quan l'amor marcha sense dar-ne explicacions?
¿Per qué el nostre temps malgastem esperant lo venidor
si el tren del destí mai no para en totes les estacions?

Ni falten les paradoxes per a calfar-nos la ment:
¿Per qué la mort és un viage sense billet de tornada
quan al món la nostra estada ya ha pagat l'equivalent?
¿Per qué d’insídia i d'enveja ne patim la rosegada
si abraçant-nos en més força la faríem inexistent?

I aixina somesos de sobte a la nostra reflexió
enunciats, juïns i quimeres trenquen els nostres esquemes
i l'enteniment confonen brollant sense contenció
dels ullals a on s'arraceren els enigmes d'uns dilemes
que en la bíblia dels teoremes trobaran el seu panteó.

Hui que l'hivern en lo seu aspre guant
la pell nos esguita d'ariçonades
i aqueta les passions desmesurades
llaurant nostres rues i el briu moderant.

Hui que la ment lo cos encorajant
desperta unes ànsies que ilusionades
inquietes revolen entusiasmades
buscant nous estímuls al seu voltant.

Volguera a trenc d'alba vora tu, aimia,
sentir refils d'aucells, remors de fulles,
espau esgolant-se en la lluntania.

Inhalant l'incens de queta harmonia
de les coses menudes, cruels despulles
si falta l'edén de ta companyia.

Encenent sa flamerada
de resplandent carmesí,
de bell nou gràcil la rosa
coloreja el meu jardí
els pétals obrint airosa
al rompent d’alba d’abril,
banyada per la rosada
que l’acaricia gentil.

Passada la matinada
quan lo sol furiós esclata
queda la rosa tintada
d’un flamejant escarlata
que adorna l’arrapadiu
de fulles i flors novelles,
dolç rebost de les abelles
que en ell tenen el seu niu.

I en caure la fosca nit
en un parpalleig d'estreles
veig la rosa estesa al llit
en la calfor de la febra
deixant rogenques seqüeles
en son semblant engroguit,
afonant-se en la tenebra
fent traspàs de l’esperit.

¡Dona’m la teua frescor
rosa d’amor estimada
mentres la teua lluentor
adorne la primavera
en una dolça besada
dels teus llavis de setí
que me duga pelegrí
fins la vall de la quimera!

Melancòlics vels de l'obscura nit,
térbols esgarranys de trista enyorança,
borrim pausat que amera l’esperit
en la fredor de la desesperança.

Espill bromós del fidel manuscrit
que testimonia els meus anys de folgança
i del que brolla mon lament contrit
del poc estimat en temps de puixança.

Recórrer volguera les sendes del cor
per a reescriure aquell temps remordit
refent els capítuls del meu error.

Mes ara que enfile el pou de l’oblit,
¿no és vana entelèquia lo venidor
si el llamp del present ya és ombra en la nit?

Era la mar esmeralda davall de pali turquesa
constelat d'un cotompel dòcil a l'impuls de la brisa
quallant-se en fosca cortina que el vast firmament travessa
i fontana pelegrina vius alabocs per sorpresa
caprichosa als camps aboca en fresca glopada imprecisa.

Era el riu bulliciós torrent d'aigua pura i cristalina
dels prats i conreus sagrament en permanent ablució
net esgolant-se pels meandres que el duran fins la marina,
allà on rebrà l'òscul postrem de l'immensitat salina,
ya calmat en terres fèrtils lo seu furiós aluvió.

I la natura un llenç frondós de campestre alegoria
emblema de verge arboreda sense el sollim del tió
embrutant en ses ditades de negra melancolia
els roures, carrasques i pins que vestien verda ufania
pregonant la quieta harmonia d'aquell nemorós bastió.

Hui ya només nos rodeja la presència dolorida
d'un enfosquit esmeralda i un turquesa de crespó;
aquell cotó en esgarranys de trista caraça marcida
ya no alimenta la limfa de la carrasca ennegrida
i són els meandres arrugues de muda desolació.

El crepitar de les purnes escampant-se en remolins
és preludi de les cendres que cobriran la verdor.
Dels aucells les chilladiçes ya no escolten els camins
ni els erms socarrats contemplen els alegres volantins,
tancades les nobles ànsies dins les gàbies de l'enyor.

Eixa bellea perduda soterra en l'entranya una espina
que al cor sensible llacera per l'orada irreflexió
d'aquells que a la natura furten la plenitut genuïna
en botar lo foc pel misto d'una consciència mesquina
llum d'infames que no poden rebre el viàtic del perdó.

Com lo riu, nerviós torrent
redolant per la montanya
i després mansa corrent
que foya i planura guanya
fins besar la mar rompent
i nodrir la seua entranya.

Com lo vent, vigorós crit
que ensordix en sa puixança
ficant la por dins del pit,
fent de la calma enyorança,
per a minvar a la nit
canviant la fúria en templança.

Vull que arrelen al teu cor,
enceses com flamerada,
roses de grana color
i olor a terra mullada,
tendra penyora d’amor
per a la meua estimada.

Festiu naix un maig que es mira
En l’espill de la claror
Llum que escampa el seu fulgor
Inspirant la meua lira.
Com centella que sospira
Indòmit un foc s’encén.
Tenaç el meu cor defén
Als que a l´hora s’ilusionen.
Tots aquells que amor se donen
Sobirans del seu edén.

L'esvelta piragua guanyar volia
l'iris aquarela de l'alba pura
encarant-se al sol que deixant la baïa
pujava hieràtic a dalt l'altura.

La mar i el cel en còmpliç sintonia
beneïen el curs de la singladura
fins que l'orage infaust passat migdia
veleïtós la voltà de cendra obscura.

Crestes de bromera la proa fenia
que al trencar udolaven sens mesura
socavant l'espigó de l'agonia.

Onades atroces, furiosa orgia,
boira en la ment i en lo cos desventura,
afoll de vida que la mar cobria.

En la nit del temps térbola candela
la consciència errabunda i solitària
busca impàvida nova lluminària
darrere el pàlit cresol de l’estrela.
 
Lluminosa purna que al cosmos fulgura
es despulla de corpòrea matèria,
desvanint en l'immensitat etèria
vells esgarranys de terrenal textura.
 
Aplega a l’astre de la nit callada,
al bullent oceà on la nau naufraga,
al sudari fret que la mort amaga,
a foscors de nit sense matinada.

L’angoixa punyent el seu cor rosega
en crits de temor que l’eco trasllada
i en sospirs esbargits per l’airegada
del mar procelós que esmortit navega.
 
Terminada l'infausta singladura
pel curs del temps que al no res encamina,
espectres hostes de la terbolina
devenen heralts de la desventura.

Ya és l’ànima un hàlit de boira fina
que als sentits despedix en sa partida,
i sense caliu, sentiments, ni vida,
voluta de fum a l’oblit camina.

És el teu cos cristalí com fresca rosada de maig
que en llàgrimes s'esmicola fertilisant camps i prats
a penes el sol desplega la calidea del seu raig
superbiós manifestant-se damunt dels cims escarpats.

La teua lluentor recorda la dels gelaçars nevats
que els vents inclements rastellen llaurant els albors de març
arrancant milers d'astelles de rellamps tornassolats
esbargits per la ventisca com llumenetes de quars.

Empresones flor de vida dins ton úter embassat
vert brocal entre l'ufana de ribaços serpentins,
racer de la garsa airosa i l'ànet policromat,
d'aigües que les llúdries trauquen en alegres volantins.

Tens l'apariència serena com l'intelecte del sabi
que en els replecs de l'ànima fruïx de la seua autarquia,
ignora del món la pressa i a penes frunzint son llavi
és paradigma ostensible de la calma i l'harmonia.

I en l'ombrallum queta i tíbia de les calendes d'estiu
endormiscada i silent devens un espill emmudit
reflectint els brins de plata d'un pleniluni captiu
en galdufa que engalana la placidea de la nit.

Blava immensitat que en lo cel copules
dibuixant els traços de l’horisó
i mòrbit el cos voluptuós ondules
en llargues onades de seducció.
 
Ser poderós que l’oreig estimules
desfermant la tempesta al teu bastió
i la nau de l’oblit generós tripules
tornant en bonança l’agitació.
 
Trencant les armelles de la valor
el teu esclat la temor inocula
fent del corage nostàlgic remor.
 
Far del crepúscul, pèlec d’antigor
que en sa fondària sapiència acumula
¡Sigues pilot dels glatits del meu cor!

Prenent el relleu als mesos de sega
anuncia l'autumne l'imminent regrés
al temps que a les vinyes la saó s'aplega
rebent la tebiea del seu càlit bes
que ungix el paisage en dorats matisos
i el camp encatifa d'ocres tapissos
guarnint la verema en vistós adreç.

Files de ceps a l'hivern despullades
vestides van d'alabardades frondes
àurics ramells entre branques corbades
que engrunsades pel vent pareixen blondes
i amaguen les bayes de negre i d'or
belles arracades de gai color
que als cups tapiran les cavitats fondes.

Sucoses perles que passat l'agost,
la set saciada per la mare terra,
seran transformades en brinsa i most
deixant eixarments en seca desferra,
marcides llàgrimes sense llacor
que al ceps oblidades pel collidor
devindran miquetes que el cerç enterra.

Vençuts els sentits en tallar-se els brots
la limfa exhaurida dels fèrtils nius
comença el suplici per als changlots
que al trull s'encaminen encara vius
i en arcades de diverses tintures
elixir brolla de ses comissures
en l'agonia boquejant convulsius.

No haurà estat vana la infausta jornada
si el cos esvanit propicia un camí
que ara acomet l'ànima reencarnada
quan en lo ser transmutat en preat vi
al racer d'un celler fosc i callat
en úter cristalí jaent enclaustrat
palpitant somiarà en un nou matí.

Rossolla la mar onades
d'aborronadors acorts
espoltint en ecos sorts
les costes atormentades
per satànics exorcismes,
cants immisericordiosos
que d'insondables abismes
borbollegen insidiosos.

Tòtem del vent i la brisa
de l'entorn fer carceler
abandonant son racer
creua Eolo la mar grisa
deixant naus a la deriva
que en endurir-se el migjorn
s'enduran matèria viva
en singlada sens retorn.

Hui desferma a sa criatura
la temuda tramontana
cerç eixut que tot ho agrana
adalit de la bravura
del que obtindre pau i treua
quan frunzix lo suny irat
i llum en foscor encreua
no pot fer ni el més gosat.

En to creixent s'encoraja
voltada en bullent bromera
proyectant la ventolera
en força contra la plaja
mentres en violenta fòbia
batent la costa escarpada,
feroç les roques agobia
en espenta redoblada.

Vetust ciprer que cap al cel les branques
eleves plegades al tronc robust
i al compàs del vent les obres i tanques
mostrant immutable l’aspecte adust.

Verda llança que l’horisó atalayes
quan l’esclat del dia frega el teu cim
i al resguart de la nit lo cor esglayes
en trèmules ombres de fosc tarquim.

Pou de sapiència, testimoni mut
d’ànimes que vaguen en brins de fum
i cossos que es fonen dins l’ataüt.

¡Deixa’m que arrele al voltant del teu llit
per trobar la fita del meu camí
dins la tenebra del teu esperit!

Des del porche de ma casa
puc escoltar els chiu-chiu
que en l'alba del maig florit
a l'entorn donen caliu,
refils d'aucells que a sovint
un cuc en lo bec ardit
obedients al seu instint
fiquen al cor del seu niu.

Des del porche de ma casa
puc contemplar l'astre rei,
ígnea esfera que s'esponja
i al cel puja sens remei
apoquint-se en la distància
tenyint de grocs el taronja
elevant-se en elegància
a l'ombra imponent sa llei.

Des del porche de ma casa
puc tastar dolça ambrosia
que ma gola enllepolix
quan m'aboque a la poesia
i la coentor de la fel
desfermant urents pessics
en saber d'allò que cruel
la dignitat contraria.

Des del porche de ma casa
puc olorar a tothora
del gesmil la suau fragància
difonent-se enchisadora
i la de rosa esclatada
quan plovisna en temperància
a més de a terra mullada
per el reixiu a l'aurora.

Des del porche de ma casa
puc sentir sobre la pell
un sol ardent que m'abrasa,
o fresca ombra davall d'ell,
així com pluja que l'esguita
i veleïtosa la traça
en regalls pels que transita
balsàmic el seu pinzell.

Poètica despunta la primavera
Resplandint en halos multicolors
Inquieta llum que sura fetillera
Mussitant en l'ànima ànsies d'amors.
Alegres planegen les oronelles
Vivaces construint els seus nius perfectes
Esbargint l'hivern en ses cantarelles.
Refils de delit que marchen dilectes
Agranant lo cel en brises d'afectes.

Nit de l'idus de Juliol,
engrunsada en el breçol
del tènue arpegi canor
difonent-se en la lluentor
d'un pleniluni captiu
d'alabastrina harmonia
brodant de melancolia
la túnica de l'estiu.

Suren aromes subtils
de murta, narts i gesmils
que evaporant-se exquisits
estimulen els sentits
abocant a la passió,
al contacte de les pells,
carícies i besos novells
en permanent successió.

A l'ombrallum de la lluna
presoners de gai fortuna
dos cossos busquen ansiosos
en ardent desig reclosos
per oradura d'amor
l'èxtasis en sincronia
emborrachant sa follia
a pur d'enchís i dolçor.

Orfe son temps d'una pausa,
sense importar-los la causa
al pic de la mijanit
culminen el seu delit
frases tendres murmurant
fins que a la fi relaixats,
en la penombra abraçats,
la claror van esperant.

Duya la brisa fragàncies de sal
matinada fresca a vora la mar
quan la lluna fonent-se en lo dia clar
adormia els grocs traços del seu fanal.

Siluetes pintades al roqueral
de blanc les gavines volien tacar
el blau de les aigües del seu llindar
guanyant les planures del litoral.

Regnava un silenci sacramental
bolcant la galdufa crepuscular
fugaç bambolla del cèlic tendal.

I en apagar-se la llàntia estelar
quan la nit descansava al seu fosc nial
la nau d'un nou dia tornava a salpar.

Límpida albada d'un maig esplendent
flamíger despunta lo sol ardent,
buida és la plaja i un mar sense accent
dubta en voltar-se de brisa o de vent.

Un feix de llampades davant de la proa
esvanit per l'impuls de l'àgil canoa
dibuixa un senda vers l'horisó
que ambiciós afronte en delectació.

Belles gavines remonten el vol
tenyint en son blanc el celest trespol
planejant gracioses van cap l'orient
fugint de les aigües que vaig fenent

El cormorà incansable àgil buceja
i a rant de mar ufanós aleteja
el dens plomage d'obsidiana encesa
i el coll esvelt engolint una presa.

Com vacues bambolles sense volum
que des de la borda veig de besllum
moles de peixos en constant alerta
ansioses revolen la fondària erta.

Ràpit m'alcança curiós un galfí
sobre les aigües graciós ballarí,
que de blanc i negre ullant lo blau cel
serà del meu solc companyó fidel.

No importa el destí cap al qual navegue
i un ritme constant palejant desplegue
sentint de la brisa carícia en la pell
lligat de per vida a ensomi tan bell.

L'alba freda del temps cru
cobrix en boires de dol
penyascars d'arestes feses
per les ones que Neptú
remou en el seu trident
entre el grallar estrident
d'aus marines que sorpreses
van remontant el seu vol
abandonant en estol
les manses aigües turqueses.

Sentint una ariçonada
emborronant-me la pell
a peu dret vora la mar
veig la blanca desbandada
tacar el celest confí
que fulgura alabastrí
i a l'hora crepuscular
devé immensurable cell
que despenjant-se burell
es fon en la plenamar.

El meu si respira a lloure
baf salobre de la broma
que sura pel litoral
en tant que l'astre de coure
despuntant per l'horisó
és far que en sa translació
fidel a llitúrgia ancestral
esplendente arreu s'aploma
colorejant en sa ploma
el gris entorn hivernal.

Desfaig en les meus botes
tènues trenes de bromera
que voregen l'arenal
sentint al rostre les gotes
esmicolar-se mansuetes
en un purneig de miquetes
que escarota el vendaval
quan sa còlera llibera
escampant la torrentera
del seu poder colossal.

Esbargix l'hivern son gèlit alé
la faç contorbant de cada element,
trespolant de boires la mar i el cel,
sembrant al seu pas planures de gèl,
assaonant els rostres en un accent
que l'entorn flagella sense mercé.

Com a intrèpit nómada amant del risc
son reducte m'atrau aventurer
i a l'embat d'un deler irrefrenable
sense encomanar-me ni a Deu ni a diable
l'éter travesse per a satisfer
els térbols presagis que discernixc.

Ombrívols marlets d'un castell alcance
pels pétreus murs ancorats al rocam
i des del més alt penjant de l'abisme
per tal d'evitar el fosc exorcisme
de la host d'espectres que m'hi fan reclam
en l'ànim perdut cap lo fos me llance.

Aüçant les onades al firmament
coléric s'abat en l'oceà l'hivern
i en assumir impossible el regrés
a bon port intente arribar ilés
anant a la ronsa en nau sens govern
fenent les bromeres que sacsa el vent.

Al fi un desembarc pretenc imprudent
en l'exposta rada de l'inclemència
quan engolit per un remolí ingent
m'atrapen les garres del sofriment
fins que, ya perduda la consciència,
en demència pague l'atreviment.

Òrfena la ment de briu i de guia,
com minsa palleta joguet del vent
al lluntà no res m'envole insensible
buscant ilús un miracle impossible
per tant que el retorn no és més que utopia
quan d'esvarida és la llum del present.

És temps en que brolla la melancolia
i l'ànima sura buscant companyia
que, consellera venint-li en ajuda,
torne el vigor a la ment desvalguda
igual com fa el blat germinant l'espiga
en terra fèrtil que la saó prodiga
per a que hi creixca sana i revinguda.

Com ona trencant-se en son apogeu
els bons sentiments escampen arreu
un fum de desijos que omplien el cor
quallant en proposta de preat valor:
Cal lo primer empresonar l'orgull
i una vegada salvat este escull
obrir els braços donant nostre amor.

En blanques estoalles al menjador
trenquen les rialles plenes de candor
quan la família en feliç comunió
li tanca la porta a la desunió
i en càlit entorn de pau i harmonia
tornant-li l'esquena a la hipocresia
fa la trobada un esclat d'emoció.

Toquen campanes en la mijanit
que pronte es difonen cap a l'oblit
i a l'any li donen puntual colofó
en tant que els propòsits són ya ilusió,
flocalls de cotó, simple borumballa,
trists esgarranys de candor i de rialla
cremant al vell regne de l'ambició.

Fret clarejava giner quan reemprenguí mon caminar
abandonant a les fosques el sudari de percal
carceler dels fèrtils somis del meu inquiet dormitar
en les llargues nits callades de la tenebra hivernal.

Seguia per clotosa senda fenent la boira ambarina
deixant arrere les ombres del despullat carrascal
serpejant entre ribaços que la gelor matutina
esguitava en els llampejos de vius espills de cristal.

Es desempereïa lo cel començant-se a despertar
encenent blavosos iris en la purna matinal,
hora bruixa incomodada per les botes que al chafar
entre cloixits profanaven el silenci virginal.

Ascendint dalt les estores de cotons de pur albar
allumenades pel somriure de l'aurora boreal
un seguit d'anhels incògnits volien la llum cavalcar
per tal de trobar en l'éter la resposta celestial.

¿Cóm evitar que els ensomis fugen de l'obscuritat?
¿Cóm apresonar els anhels en un cofre de metal?
Són els somis oronetes que volen en llibertat
i el foc de l'anhel un somi que vol devindre immortal.

Desplega l'autumne el seu grisós vel
celant la brasa del sol matiner
en boira que unix la terra i lo cel,
embolca les crestes i les fondàries
i adinsant-se en planures i rostàries
enfosquix els llindanys del quiet sender.

Els erectes chops de les barrancades
en pausat borrim de volada errant
desprenen les gales policromades,
tova arreplega de frondes marcides
que dessonillen les sendes dormides
cloixint davall botes de caminant.

La suau remor de l'argentina riera,
arreu s'escampa en refilada fresca
que fluix melodiosa i l'ànima amera
quan esgolant-se per sa rambla estreta
serpegen les aigües la silva queta
fent de l'entorn estampa pintoresca.

En afusa busca d'alguna presa
rebota la llúdria de pedra en pedra
mentres vigila el milà la devesa
que en postrimeres verdors s'emmantella
aguaitant el revols d'una cornella
des de sa atalaya trenada en l'hedra.

Àureu escenari que l'estiu clausura
obrint un hivern de blanca etiqueta
que pronte dura una nova frescura
enfarinant l’amagada arboreda
on nien els somis i el anhel es queda
màgic prosceni de l'ànima inquieta.

Era la nit quiet silenci mentres resplandia la lluna
plàcida mirant-se en l'espill de les aigües cristalines,
reverberant dins l'aureola de la dormida llacuna,
reposant acompanyada per estreles ambarines.

Era la nit suau remor mentres debanava la lluna
etéreus feixos de llum de centellejant purpurina
que encanonant-se al fus des de la filadora moruna
tramaven el mantell sedós de l'aurora matutina.

Era la nit llas sospir mentres se'n anava la lluna
i amagant macilenta sa trista llanterna empobrida
s'apoquia damunt l'atalaya de la celest tribuna
abandonant-se al crepúscul en sa efímera partida.

Era la nit profunt gemec quan ya no hi era la lluna
i l'astre rei dissipava la tenebror vespertina
descobrint un univers que sense vergonya ninguna
s'ocultava en el clarobscur de sa bromosa cortina.

Era la nit consonància d'incomparable poesia:
fèrtil llit de la passió, breçol on l'ambició dejuna,
paraís per a somiar, redòs de l'enyor i l'elegia,
musa que als pensaments acompanya, o simplement la lluna.

Fon una quieta vesprada sense brisa i sense accent
quan vaig vore a la nostàlgia desplegar son térbol vel
cobrint els teus ulls terrosos en boires d'abatiment
trista túnica solsida que evocava infaust desvel.

Fores presa del recort d'aquella persona estimada
que implacable la fortuna s'endugué a uns atres braços
deixant eixe buit profunt que troba l'ànima angoixada
quan d'un amor que s'ha esgarrat vol recosir els pedaços.

Glopades de dol trencaren al dins de la meua entranya
al compartir, trista amiga, la teua desesperança,
ya que un atre amor vaig viure que ara és només llum estranya
anals d'una boja passió que en la distància descansa.

Mes si be la nit és cega, llum nos du la matinada
i els tremolors de l'angoixa borra sempre l'esperança.
L'amor de nou s'arribarà i en delicada alenada,
buf d'un zèfir imparable, t'agranarà l'enyorança.

I voràs que com au fènix defugint cendres callades
seran els anhels una llau que cap a tu s'abalança
transformant ànsies dormides en passions ilusionades
que s'enduran les nostàlgies als dédals de l'oblidança.

Com espiga que despunta quan verdegen els sembrats
i engrunsada per la brisa balla i riu enamorada,
mentres pregona els anhels en una joyosa balada
niu d'acorts que lents s'envolen per damunt dels fèrtils prats.

Com a flor que la nit fosca cobrix en sa trista faç
i ardentós lo sol presenta tot just la planúria banya
en la bonicor en el rostre i l'esperança en l'entranya
saciada per la serena que l'amera en son abraç.

Aixina lluïxes chiqueta, amoroseta en lo gest
i en cos púber que ya apunta a un trànsit a dona propenc
vestida en l'oreig d'encant que escampa el borrim estiuenc
quan esclata com arc iris en la revolta celest.

Feliç seria acompanyant-te i escoltant lo teu deler
mentres l'humida serena m'impregna també la pell,
a la nit fosca tancaria darrere robust pestell
i d'un bon amic dispondries com a fidel escuder.

Hui una gràcil colometa
del seu colomer se'n va
escapant tota soleta
cap a l'horisó lluntà
deixant darrere l'ampar
del fals benestar urbà
en vol que en l'ànima evoca
enyorança al despertar.

Creuaràs valls i muntanyes
gojant de la llibertat
vagant per terres estranyes
en busca del lloc encantat
que a l'hora crepuscular
siga un refugi amagat
on mai del mon hi patixques
enyorança al despertar.

Gris lo cabell i la pell enfosquida
son tranc alentix el vell caminant
pel transcurs del temps l'espenta llanguida
a l'hora que aviva sa ment transida
buscant-li una eixida al seu cor errant.

Rebuja el caliu que du la folgança
i és la natura solaç per ad ell
el cru de l'hivern el troba bonança
i anant a l'andola a son lloure avança
davall de la pluja o del sol vermell.

Ara va sol, sense cap companyia,
només dels aucells l'alegre refil
farà d'escuder en sa travessia
pel país dels somis i la fantasia
allà on endevina el millor asil.

Viure voldria l'ultima primavera
al caliu de perdudes sensacions
sembrant en la ment faules de quimera
llamps de passió que creuant l'atmosfera
derroquen el mur de les frustracions.

Blau intens al firmament,
traços verts tacant la mar,
ones que són pur argent
quan seguint la seua estela
espenten ma blanca vela
fent dòcil lo navegar.

Gavina que en llibertat
eres estrela fugaç:
No amagaràs en les ales
remei a ma soletat?
Podria ser que me portares
la llum d'un consell sagaç?

Al conjur del meu anhel,
açò me digué al passar:
-Qué vols tu, trist mariner?
Pronte explica'm ton desvel
puix deixant el teu veler
lo meu vol dec remontar.-

-Tinc a soles, blanca amiga,
tres coses a demanar:
Un vent que porte bonança;
un amor, dolça esperança,
que per sempre en mi s'estiga;
i un bon rumbo al navegar.-

La vesprada agonisava
davall un cel de safrà
tenyint-se en la pinzellada
del crepúscul hivernal
quan a la meua porchada
va acostar-se un gavilà
que a un aucellet aguaitava
esquallat de por cerval.

-Qué hi busques fosc enemic?-
li cridí des del portal
-És que vols borina en mi
mostrant ton instint rapaç
acaçant a un petorrí
emboscant-te entre l'ocàs?-
-Mereixes sever castic
com a golafre fatal!-

Quan gràcies al meu afany
mon hoste pogué escapar,
el gavilà feu un salt
posant-se a prop del portal,
lo plomage bru castany,
les garres de pedrenyal,
i obrint el fer bec en dalt
inicià este conversar:

-No mereixc clams de censura
i te pregue comprensió,
puix pensí que eixa criatura
era alarp i montanyesa
d'aquelles que busquen saó
triscant per camp o devesa,
sense buscar la pastura
en humana població.-

-Perseguixc silvestres aus
per designi del Senyor,
que els meus vols també fa esclaus
d'un atre rapinyador
perque és la naturalea
i no un odi destructor
allò que imbuïx fortalea
al meu tic depredador.-

-En deute me trobe en tu
i buscant pau i amistat,
si aixina ho creus oportú,
com errabunt missioner
soc dispost a predicar
llunt del boscage selvat
on s'amaga el meu racer
lo que em vullgues demanar.-

Fon un divendres vestit
en els vels de la gelada
que creuant el meu jardí
me trobí a boqueta nit
un pollet de teuladí
estés en l'herba mullada.
 
El seu cos escarransit
tremolava a l’interior
de sa chopada camisa
quan en un to decidit
davant lo meu estupor
me va raonar d'esta guisa:

-Soc un pobret caganiu
rebujat pels meus parents
incapaç de fer volada.-
-Puc ser ton fill adoptiu
o esperar els inclements
sospirs de la mort callada.-

-No tinc l’ànim atrevit
de la rapaç caçadora
ni el seu instint pelegrí
ni el bell blanc afavorit
que compartixen a l’hora
la garsa i el colomí.-

-Pero el cor que al pit resona
el tinc tendre i amorós
i alluntat de la tristor
que l’infortuni ocasiona.-
-¡Alberga’m al teu redòs
i tindràs l’amic millor!.-

Tocat per la partitura
del seu discurs animós
al pardalet responguí:
-No patixques criatura
que el teu alé corajós
serà vida al meu jardí.-

-Se hi sentiran en cascada
cadències d’un càlit chiu-chiu
pòrtic de la matinada
i les hores de vesprada
voran el llampeig impulsiu
de la teua passejada.-
 
-I quan combregue la nit
el viàtic de la foscor
tindré ma casa repleta
del goig del deure complit
i abraçaré aquell repòs
que deixa l’ànima queta.-

Fenia en la meua canoa
davall lo blau cel d'Eivissa
el turquesa de la mar
quan a la trenada drissa
de l'amura de la proa,
basculant la negra cua
en avalotada fua
una au es vingué a posar.

Era el seu cos cendra grisa
en potes per a nadar,
lo bec de feresta guisa
i ales per a planejar,
quan en paraula concisa
i mirada inquisitiva
agafant la iniciativa
inicià este dialogar:

-¿A on vas tu, foll navegant
cavalcant crestes de mar?
-Guaita que aumenta el llevant
i la seua espenta audaç
predispon a naufragar.
-Fes el teu vogar tenaç
i mantin-lo pertinaç
per lo perill esquivar.-

-Fes per véncer el corrent
modificant la deriva
en vigorós palejar
fins guanyar aquell ixent
seguint a ma comitiva
ara que remonta el vol
i cap al celest trespol
acosta el seu planejar.-

-¿Quí eres tu, au estranya,
que consells me vols donar?
-¿Pretens en eixa proposta
la meua nau governar?
-¿No és ton llenguage patranya
per lo meu rumbo variar?
-Dona'm ràpida resposta
que me permeta confiar.-

-Soc au que l'oceà transita
i en diuen virot balear,
perque estes illes habita
arracerada en la mar
i uns atres afanys evita
quan en l'aigua es dessonilla
fent una terna senzilla:
volar, nadar i peixcar.-

Vora ocults nius hivernals
sarcets, ànedes i garses
desfilen per l'aiguamoll
en colorides comparses
festejant la migració
i ullant l'ombra del falcó
que esglaya el sonor tropoll
espillant-se en les marjals.

Al meu porche una vesprada
va posar-se un rossinyol
que me digué alitrencat:
-Vull quedar-me al carassol
niant en la teua bardiça
i acaronat per la brisa
al meu cant donar esclat
en rompre la matinada.-

Jagantina perla mediterrànea
illa major que en la blavor del mar
oferix en màgica miscelànea
verts d’olivera i nemorós pinar,
foyes trencades, terres de marjal,
l’ombra grisenca del cingle escarpat,
plages dorades, cales de coral
i un blanc de gavines al cel penjat.
 
Obrint les finestres de la claror
la llum rellampega encenent el cim
de l’abrupta serra de Formentor
i entona l’orage el seu cant sublim
que redolant l’accidentat rocam
aonarà les aigües del litoral
sumit en calma preludi d'un bram
que la bonança farà temporal.

Bastit als peus de la costa serrada
plomiç l’espadat cap el cel s’enfila
i ciclòpeu guaita la contornada
velant els traços de la blanca vila
en una bambolla de densa calma
llunt del escandalós borum que brolla
als replens parages que envolten Palma
on alça el teló procaç la nit folla.
 
Tens Mallorca paradòxica terra
que pot complaure discordes pensades:
aquelles que busquen pau en la serra
fidels confidents de les matinades
que com orandelles el jorn desgranen,
i les dels ociosos que al llit romanen
com fan els muçols al llarc la jornada
anhelant de la nit la cavalcada.

Les esmolades arestes
d'espadats immemorials
batudes per mil tempestes
devenen balmes ferestes
on les aigües virginals
trenquen les manses blavors
fent-se bromera i vapors
que se desventen sensuals.

Com un dédal d'incensers
per llentiscles voretats
entre els matolls rosseguers
anguilegen grocs senders
en argila encatifats
formant carrells de tapissos
que escampen bruixos matisos
dels seus pistils perfumats.

Pins i carrasques caigudes
per la ira d'Eolo assotades
mostren les raïls torçudes
i en les terres costerudes
en les branques esguellades
esbossen aspres dissenys
mentres fugen dels marenys
enfilant-se atormentades.

És Formentera reducte enchisat
tapís de frondes de pi i de savina;
d'auster abruixell tacant l'espadat,
abrupte amagatall de l'au marina,
que arrela entre penyes atormentat
quan Eolo desferma la terbolina.

Ophiusa grega de blanques arenes,
recòndita perla de les Pitiuses,
de balmes marines on les sirenes
marmolen amagades veus difuses
que a l'intrús cenyixen fortes cadenes
si incaut escolta eixos càntics de muses.

Bell esmeralda de nítides aigües
que endormiscades per la parsimònia
encavalquen les proes de les piragües
descobrint praderies de posidònia,
cintes que dansen davall el paraigües
d'un blau trespol vestit de cerimònia.

La mar tranquila i el quiet firmament
oscilen a l'impuls de la marea
i esperen ansiosos l'adveniment
de cerços heralts de l'intrepidea
que pronte traslladen a enyorament
la llassa virtut de sa placidea.

Ya bufa impetuós l'inclement gregal
i el cel se carrega enfosquint els blaus
sumint-se en galdufa gris i espectral
que l'ànim subjuga en furients allaus
i la mar encrespa en un vendaval
que altera la calma dels seus rulls suaus.

Brollen llampejos del cel ennegrit
i davall els clams del tro sostingut
ones enormes torben el sentit
i tot ho agranen en letal esput
quan folls afonant-nos en l'infinit
vaguem a la busca de l'ent perdut.

Cingles grisencs que en lo cel se barregen
esguitats pel vert d’auster arborat,
racer dels isarts que a l’aguait campegen
davall les rapaces de vol callat.

Escarpats brollant de la vall lluntana,
vells delers de l’ànima solitaria,
santuari d’essència que el sol agrana
esbargint les ombres des de l’altària.

Tens Pirineu llaberints de misteri,
màgics resons udolant en silenci
la pau angoixosa d'un cementeri.

Cos immortal, eternitat somiada,
deixa’m profanar el teu assossec
en el sacrilegi de ma chafada.

Albufera valenciana
abans de l’esclat del sol
niu dels aucells pelegrins
que dels canyars dels camins
fan transitòria cabanya
a on descansen del llarc vol
des dels marítims confins
fins a la marjal estranya.

Albufera valenciana
quan riu la llum del matí
quiet espill de la claror
tenyida per la verdor
de la ribera hortolana
despertant-se en la remor
d’un festiu dring-dring, clarí
de llauradora tartana.

Albufera valenciana
quan aplega la vesprada
i entre els cellos del sopor
s’escampa una fresca olor
que per la barraca plana
perfum del gesmil en flor
que abraçant l’encanyiçada
trenca la llum meridiana.

Albufera valenciana
en la nit canicular
llanterna multicolor
reverberant la lluentor
d’una lluna sobirana,
peveter de plata i or
encés com impàvit far
en la distància lluntana.

Verdes aigües de marjal
de les llacunes del sur
marenys d'aixara vernal
trenada en frondes i espines
ric rebost de bayes brunes
que engasta les blanques dunes
en ginebres i savines
davall un pali d'assur.

Llàgrimes que a vora mar
són gemec especular
perles de llum singular
que des de fangoses cotes
guarnides de verdós tiny
envien al cel el seu guiny
engrunsades per les notes
del fandango i la solear.

Lloc on l'aucell pelegrí
troba refugi i solaç
quan conclòs son llarc camí
aniua vora badines
de riberes estroncades
entre canyes amerades
servint-se de les rovines
com a posada feraç.

En polícromes reunions
vora ribes argilenques
els ànets, flamencs i agrons
al pap porten substrat viu
lo bec al fanc afonant
mentres miren al voltant
aguaitant els vols furtius
de rapaces famolenques.

Bella aquarela barroca d'ufanosos atributs
escorç de verdors de ribera orlats d'ocres de cultiu
esguitat pels rulls de plata d'àgils riuets impoluts
que a vora les ries celebren son cónclau definitiu
i espentats per la marea marchen cap a horisons perduts.

Oferint la quieta image de siges endormiscades
ancorades al paisage com navetes terrenals
entre frondes de camèlies i magnolies perfumades
darrere sa creu de pedra respiren pagos rurals
emboscats en la quiescència de boires i de rosades.

Com cíclop que es dessonilla lliberant el frenesí
al dellà de Finisterre s'alça un pèlec enfurit
que despenjant la tramoya del temporal marí
assota en colèric embat els penyascars de granit
assaonant valls i montanyes d'un acerp hàlit salí.

Si antany fon castro celta, brava terra del rei Breogán,
és enguany símbol de pau, trobada dels molts pelegrins
que des de lluntans territoris a Compostela van
tenaços en transhumància per calçades i camins
per a complir la quimera de fer seu l'anhel més gran.

I en abraçar-se a l'apòstol l'emocionat caminant
al temple un torrent de llàgrimes al cel voldria pujar
puix les penúries vixcudes són ya oblit que vola errant
i aquell que lo seu periple va sense creença iniciar
dins del seu cor sentirà lo foc de la fe crepitant.

Racons de la vall d'Ordesa
en lo temps canicular
quan l'orage s'assossega
i la cabra montanyesa
triscant pel nu penyascar
a noves verdors s'aplega
i a l'aguait pacient mastega
davall la llum del dia clar.

Ya es pot vore a la marmota
prenent el sol del matí
prop del cau a on s'arracera
i a on serà criatura ignota
quan arribe el mant albí
i de l'hivern la senyera
ondege dalt l'endrecera
que encamina al seu fortí.

Rocam de pedra calcàrea
torçuda per l'antigor
forma balmes i canons
tenyint l'atormentada àrea
de gris i rosat color
mentres s'alça en formacions
que són celestials balcons
d'un paisage embruixador.

Imparables chorradors
brollant de les crestes llises
se despengen les cascades
entre un concert de remors
com llengües esmonyidices
als espadats abraçades
fermós joyer d'arracades
ornat de les serres grises.

Devalla la torrentera
per roquenya escalinata
esguitant de purnes braves
els llindanys de la ribera
i eslliçant aigües de plata
que arredonixen les graves
rossegant profundes caves
on la seua fúria esclata.

I quan emboca la vall
i entre l'erecte fajar
va serpejant son ribaç
és lo riu amagatall
que dins del seu cor avar
s'emporta cap a l'ocàs
un elixir bell i escàs
que vullguera atesorar.

Ad esta vil agressió
d'un centralisme mesquí
ara hi posa colofó
gent del feu barceloní
quan sense provocació
i en fosc contuberni hostil
s'ens qüestiona el codicil
del nostre parlar genuí.

Omplint periòdics i escrits,
per ràdio, tele i escoles
hui estan sent-nos transferits
vocables parlats a soles
per uns conveïns ¿erudits?
que en Valéncia omnipresents
proclamen sense arguments
que tot lo demés són violes.

Si en este idioma embrollat
que nos volen endossar
vindre pronte és fer-ho “aviat”,
“seure” és voler-se assentar,
i encara no t'has girat
pretenen digam “avui“
¿qué serà del nostre "hui"?
¿és que l'haurem de cremar?

Puix si en bon us normatiu
no es diu “maca” sino bella
¿per qué sense cap motiu
és “ampolla” la botella,
nomenen a lo aspre “aspriu”
i lo que esvara és “lliscant”?
¿No es farà potser pensant
que allò que esguita rovella?

Tampoc estimem normal
que el caldo siga “escudella”
o un “moixó” l'humil pardal
creixent la nostra querella
quan diuen “galleda” al poal
o en “flaire” tornen la olor,
¿puix qué no "ensuma" pudor
qui aixina els noms desgavella?

Ara que a la matinada
març li dòna suau frescor
i les boires del enyor
sovintegen l'alenada
dins la plaça del meu cor
vullc obrir l’aparador
d'una falla ben plantada.

Vull que estiga allumenada
pels meus recorts de menut,
històries de joventut
i d'adulta caminada
quan els tels de senectut
en son ànim desvalgut
no entebiaven la mirada.

Gravats als seus bastidors
fidels s'hi vorien els traços
deixats per recorts fugaços
dels encerts enganyadors
i dels errors contumaços
que de la nit dels fracassos
tornarien evocadors.

Seria un gran teatre en cabuda
per fets i gent criticada
que al gai entorn colocada
en compareixença muda
per ninots representada
a la assistència arribada
donaria la benvinguda.

Sense esmena ni pudor
en episodis d’estrena
encapçalarien l’escena
l’ironia i el bon humor
en cru sumari que trena
la denúncia, la condena
i el sarcasme escarnidor.

Fets, desenganys, ilusió,
farien la seua rondalla
entre el ploric i la rialla
tot just alçar-se el teló
seguint el llibret de falla
fins devindre borumballa
en acabada l'acció.

Recorde a sovint els anys vells inici del meu camí
esguitats per la penombra com els rasos de la nit
quan les mans gelades s'obrien cap lo braser esmortit
i la fam les terses galtes tornava de pergamí.

Ya era el centelleig dels sabres només testimoni mut
que el zèfir de la nostàlgia s'enduïa cap a l'oblit
cara al sol i el braç a l'aire apuntant a l'infinit
com a cruel gabella imposta pel vencedor al vençut.

Orientats els nostres passos cap a ermaços opressius
fórem chiquets somesos a un clericalisme mesquí
de rosaris en família, missa de huit en llatí,
catecisme a les vesprades i llarcs viacrucis ombrius.

Nostre món era el carrer o aquella albereda silent
que entre frondes amagava els enamoraments primers,
jocs de fútbol o pilota congregats als camps austers
i la funció del dumenge com a únic esbargiment.

Foren durs temps de penúria, forjadors de nostra ment
en sa bigòrnia acerada, que com a quimera muda
revolen encara vivents i en sa presència tossuda
hui el nostre rumbo acompanyen cap a un hivern inclement.

Els meus recorts a l’agost
mamprenen la cavalcada
com bufit de tramuntana
que pel penyascar angost
creua la serra escarpada
i adinsant-se per la plana
sobrevola Cocentaina,
mon vell casal delitós,
on naixquí quan acabava
mil nou-cents quaranta-dos.
 
Recorts que al girar l'orage
tornen com brises d'enyor
duent-me l'entranyable image
d’assucacs i carrerons,
l’olor a plaers de farina,
oli, embotit i alficòs,
aspres respirs de pólvora
ennuvolant els balcons
i arpegis de marcha mora
de repicar cadenciós.

Ben enjorn café licor
carrer avall en la diana,
la vesprada “mentireta”
de fresc i agredolç sabor
i quan la nit s'alquitrana
l’olleta de germanor
proseguint en la retreta
la festa multicolor
que al tram final s'engalana
en l'alardo atronador.

La memòria m’encamina
a quan chiquet estiuava
al burgués carrer Major
i embadalit contemplava
el pou d’aigua cristalina
al costat del portaló,
el gran llit de forja fina
i brodats al cobertor
i en fusta la creu divina
presidint l’habitació.

Viva aquarela que l’alba rescata
recorre la vila un clamor rialler
llum i color que l’alardo guerrer
guarnirà en flocalls de grisenca plata.

La desfilada de bandes esclata
al compàs del passodoble fester
escampant resons que des del carrer
porten al cor remor de serenata.

Aguaitant en les vores i balcons
ulls desclosos que l’ilusió engalana
són fars que atalayen els carrerons.

Ya forma l’esquadra en fila galana
colze a colze despertant emocions.
¡Ya ploren els ulls al pas de la diana!

Formada al compàs de marcha festera
gallarda l’esquadra emboca el passeig
marcant entranyable un suau balanceig
que les cadències del cor accelera.

Brandat per intrèpida mà guerrera
encén l'alfange son viu centelleig
enardint el caliu d’un clamoreig
que fetiller satura l'atmosfera.

Música i color que el crepúscul besa
esclafit de llum en la nit calenta
iris galdufa a la pupila impresa.

La desfilada cap avall s'orienta
i el foc de l'enyor l'ànima travessa
mirant com s'allunta fastuosa i lenta.

Encarant cap al cel la fogonada
de canons de trabuc i d'espingarda
ix la tropa en guerrilla que acovarda
ensordint l'estiuenca matinada.

Cavalquen l'estafeta i l'embaixada
vora el castell que a l'enemic resguarda
per a vindicar l'ensenya gallarda
que hui per dos voltes serà canviada

Alfange i adarga, espasa i escut
en nom de sa fe presenten batalla
per apropiar-se del noble atribut.

I en ser la morisma presa i vassalla
de la host cristiana per triumf mereixcut
a dalt nostra creu lo cel blau retalla.

En les cavernes del cor
tinc amagats els fonemes
del meu anhel trobador
que fonent-se en el cresol
d’etéreus versos en flor
abandonen son breçol
com a veus de la calfor
enquistada als meus poemes.

Són mots de dos vells llenguages
provenents del verp llatí
que als meus benvolguts parages
de les terres del llevant
escolte quan vaig allí
convivint en harmonia
iguals en categoria
com a exemple edificant.

L'u és el castellà auster
dels èpics cantars de gesta
que en ànim aventurer
per les terres de conquesta
inicià la singladura
quallant-se en el romancer,
primícia d’un gai saber
que engarlanda l’escritura.

Es l’atre idioma especial
que porta la signatura
d’una parla original
que ompliren en sa cultura
mossàraps i musulmans
fins a devindre entranyable,
de dolçor incomparable
i en llengua dels valencians.

Ulls que miren sense vore
des del llindar de la mort,
mans que agafen nostres mans
buscant la pau i el conhort,
cos que espera l'eixamore
la tenebror d'un sepulcre
vestint un sudari pulcre
que apresona el seu descans.

Si un tal escenari aguarda
¿per qué no busquem atres morts?
be al damunt d'un cim pendent
sentint del vent els acorts,
be en la mar que tot ho guarda
com aus que volen inquietes
o com peixos que en miquetes
cauen al fondo silent.

Contestània dels ibers
Ombrallum que hui perdura
Compendiada en la cultura
Escampada als teus carrers
Nostàlgica signatura
Tàlem de la mija lluna
Al llarc d'un temps que s'engruna
I en devindre mut i sort
Nos deixa el cell del recort
A manera de fortuna.

Són els meus versos foguera
que puc atiar o calmar.

Són els meus versos finestra
que puc obrir o enreixar.

Són els meus versos escala
que puc pujar o baixar.

Són els meus versos vivència
que puc mostrar o amagar.

Són els meus versos obsequi
que puc donar o negar.

Són els meus versos essència
que puc saber o ignorar.

Són els meus versos audàcia
que fa somriure o plorar.

Qué pronte passen les hores
quan me'n vaig a caminar!

Quina corpenta en lo cos
quan ixc a pedalejar!

Quin assossec en la ment
quan navegue per la mar!

Qué veloç el pols palpita
quan a prop te veig passar!

Qué ràpit tendixc els braços
quan tendra em vols abraçar!

Quina tristor en l'ànima
quan al meu costat no estàs!

Vullc que siga el meu anhel:

Insondable com el cel.
Amagat com el recel.

Enamorat com la lluna.
Imprevist com la fortuna.

Transparent com la claror.
Silenciós com la foscor.

Inexplorat com l'estrela.
Avisat com la cautela.

Sensible com la carícia.
Renovat com la primícia.

Errant com la inspiració.
Vaporós com l'ilusió.

Així vullc el meu anhel.

Quí poguera ser el cant
per a glossar ton encant!

Quí poguera ser el cel
per a donar-te un estel!

Quí poguera ser el vi
per alegrar-te el camí!

Quí poguera ser un tió
per a encendre't la passió!

Quí poguera el temps reviure
per a besar-te el somriure!

Quí poguera ser la mar
per lo teu cos abraçar!

Quí poguera ser el vent
que s'endurà el meu lament!

Giner glacial...
Mòc el pedal!

Febrer breu...
Fruïxc de la neu!

Març plujós...
Escric a redòs!

Abril ventós...
Camine animós!

Maig ufanós...
No trobe repòs!

Juny lluminós...
Estrici pel cos!

Juliol calorós...
Nade vigorós!

Agost festiu...
De la mar captiu!

Setembre mariner...
Navegue aventurer!

Octubre campestre...
Rutes pedestres!

Novembre precari...
Montanya a diari!

Decembre entranyable...
Se'm fa interminable!

La lluna puja,
la lluna baixa,
llepant foscors...
Allumenada.

La roda gira,
la roda para,
fent lo camí...
Desorientada.

La llum s'encén,
la llum s'apaga,
cridant ensomis...
Enjugassada.

La sort és bona,
la sort és mala,
dictant destí...
Incontrolada.

La passió aplega,
la passió marcha,
duent-se el desig...
Desenfadada.

La vida escomença,
la vida s'acaba,
deixant una història...
Inacabada.